Traslladar el pagament de les baixes de llarga durada a la Seguretat Social

Fins ara, la gestió de les baixes per Incapacitat Temporal (IT) ha representat una càrrega administrativa i financera notable per als treballadors autònoms i les microempreses. Aquest mecanisme obligava l’empresari a avançar mensualment l’import de la baixa de l’empleat, recuperant els diners a posteriori mitjançant les liquidacions de cotitzacions.

Gràcies a un canvi normatiu recent, s’ha obert una via perquè els petits negocis puguin deixar de finançar aquestes prestacions i traslladin l’obligació del pagament directament a la Seguretat Social o a la Mútua.

Cal tenir en compte que el cost de la Baixa és el mateix, però no s’avancen els diners.

Des de Get a Partner, analitzem els requisits i el procediment per acollir-se a aquesta modalitat de pagament directe.

Requisits d’accés per a autònoms i petites empreses

Aquesta mesura està dissenyada específicament per alleugerir la càrrega financera de les estructures més petites. Per sol·licitar el pas al pagament directe, cal complir tres condicions:

  • Plantilla reduïda: Tenir contractats menys de 10 treballadors.
  • Baixa consolidada: Que el treballador hagi estat en situació d’Incapacitat Temporal (IT) durant més de sis mesos consecutius.
  • Pagament delegat previ: Que l’empresa hagi estat abonant la prestació puntualment durant tot aquest període inicial.

El nou procediment de comunicació

Per fer efectiu aquest canvi, s’ha posat a disposició de les empreses un nou model de comunicació oficial. És un tràmit imprescindible: sense aquesta notificació prèvia per part de l’autònom o la gestoria, el treballador no pot percebre els diners directament de l’administració.

Cal tenir en compte dos detalls tècnics molt importants:

  1. Antelació: S’ha de comunicar amb un mínim de 15 dies de marge.
  2. Efectivitat: El canvi sempre entrarà en vigor el dia 1 del mes natural següent a la sol·licitud.

Què guanya el teu negoci amb aquest canvi?

El benefici principal és la liquiditat immediata. En deixar d’avançar la prestació en baixes que s’allarguen en el temps, l’autònom no ha de comprometre el seu flux de caixa esperant a la compensació de les quotes de la Seguretat Social. És, en definitiva, una eina de protecció per a la tresoreria de la microempresa.

Aquest tràmit es realitza a través del sistema RED, per tant aquells empresaris que s’hi volen acollir ja ho poden fer.

Natalia Cugueró, membre del jurat dels Premis Muncunill a la Innovació 2026

Ens complau compartir una notícia especialment significativa per a tot l’equip de Get a Partner: Natalia Cugueró forma part del jurat dels Premis Muncunill a la Innovació, una iniciativa ja consolidada que reconeix projectes, empreses i professionals que destaquen per la seva capacitat d’impulsar nous projectes locals a dins del sector.

Els Premis Muncunill, impulsats per l’Ajuntament de Terrassa, ja fa 10 anys que se celebren. Al llarg d’aquests anys, s’han posicionat com un referent en l’àmbit de la innovació, tant a nivell local com nacional, contribuint a donar visibilitat a iniciatives que que transformes els sectors de l’empresa, la cultura, la tecnologia o l’àmbit social. Més enllà del reconeixement, aquests premis tenen com a objectiu fomentar una cultura innovadora i apropar-la al conjunt de la societat, posant en valor el talent i la creativitat que emergeixen del territori.

En aquest context, el paper del jurat és clau. Formar-ne part implica una responsabilitat rellevant: analitzar i valorar candidatures amb rigor, criteri i una visió estratègica de futur. Els membres del jurat han de ser capaços d’identificar aquells projectes que no només aporten novetat, sinó que també generen un impacte real i sostenible, i que contribueixen al desenvolupament econòmic i social.

La participació de Natalia Cugueró en aquest jurat és, un reconeixement a la seva trajectòria professional i al seu profund coneixement de l’àmbit empresarial i innovador. La seva experiència, capacitat analítica i criteri aporten valor a un procés d’avaluació que requereix exigència i visió.

Des de Get a Partner volem expressar el nostre orgull per aquesta designació. Per a nosaltres, és especialment rellevant veure com el talent del nostre equip és reconegut en espais d’aquest nivell, on es prenen decisions que contribueixen a impulsar projectes amb capacitat transformadora.

Aquesta fita reforça també el nostre compromís com a organització amb la innovació, entesa no només com un element diferencial, sinó com un motor essencial de creixement i competitivitat. Creiem fermament en la importància de participar activament en iniciatives que promouen el progrés i generen oportunitats.

Per tot això, volem felicitar la Natalia per aquesta responsabilitat i per la confiança dipositada en ella. Estem convençuts que la seva aportació serà clau en el procés de valoració i que contribuirà a posar en relleu projectes que marcaran el futur.

Enhorabona també a tots els candidats!  Ens veiem el proper 7 de Maig al Teatre Principal

 

Els reptes motiven: la clau per implicar equips i assolir objectius

Un dels grans reptes en la direcció d’empreses és aconseguir equips motivats i alineats amb els objectius. A les organitzacions conviu talent molt divers i és precisament la combinació adequada de capacitats, rols i actituds la que permet assolir resultats que individualment no serien possibles.

Els equips que funcionen bé comparteixen un objectiu comú, treballen de manera coordinada i entenen quin és el seu paper dins del projecte. Però això no és suficient: també cal que les persones vulguin implicar-s’hi i disposin de les eines —o l’oportunitat d’aprendre— per fer-ho.

Flexibilitat i lideratge en entorns canviants

En qualsevol projecte empresarial, el pla inicial acostuma a evolucionar. La capacitat d’adaptació, tant de l’organització com de les persones, és clau per mantenir la motivació i avançar cap als objectius, encara que calgui ajustar-los pel camí.

Un lideratge flexible i conscient ajuda a gestionar millor aquests canvis i a mantenir l’equip implicat.

No totes les persones es motiven pel mateix

Un error habitual en la gestió d’equips és simplificar les motivacions i reduir-les únicament a incentius materials. Tot i que el salari i els beneficis són imprescindibles, no sempre són el principal motor de compromís.

Quan tractem els professionals com si només els motivessin els incentius econòmics, correm el risc de desconnectar aquells que busquen aprendre, créixer o aportar valor. Això pot portar a una implicació mínima o, fins i tot, a la pèrdua de talent.

Els reptes com a motor de la motivació

Les persones es motiven especialment davant reptes engrescadors, projectes que els permeten:

  • Aprendre coses noves

  • Treballar amb altres persones amb talent

  • Assolir objectius ambiciosos que no aconseguirien soles

Quan una organització proposa reptes reals i alineats amb l’estratègia, crea un entorn on el talent creix, es desenvolupa i contribueix a la cohesió de l’equip.

Motivar és combinar reptes, reconeixement i confiança

La motivació sostenible requereix equilibri: reptes estimulants, reconeixement, condicions dignes i confiança. Valorar les persones pel seu talent i per la seva actitud davant els reptes és clau per construir equips compromesos i orientats a resultats.

A Get A Partner creiem que els reptes ben definits són una de les eines més potents de motivació i desenvolupament del talent a les organitzacions.

Doctorats Industrials i Pimes

Els doctorats industrials són una eina encara molt desconeguda i amb molt recorregut, sobretot perquè pugui ser una palanca d’innovació i creació de valor per les pimes. A Catalunya hi ha al voltant de 19000 estudiants de doctorat, dels quals un 2% aproximadament són Doctorats Industrials, i la majoria d’aquests provenen del Pla de Doctorats Industrials de la Generalitat de Catalunya. De moment, per tant, són pocs, però la xifra va incrementant en cada promoció que finalitza.

Els doctorats industrials són l’eina de la Quíntuple hèlix, perquè permeten la col·laboració de cinc actors fonamentals, de manera que es produeixin sinergies innovadores que no sumen, sinó que multipliquen els seus efectes. Aquests cinc actors són la universitat, les empreses, el govern, la societat i el medi ambient (o de manera més àmplia, la sostenibilitat). I aquest potencial innovador rau en el fet que aquests actors actuen en els doctorats industrials de manera intensa i dinàmica, amb més i millors resultats que fent-ho de manera separada.

En un doctorat industrial hi participen inicialment una empresa i un estudiant vinculat a un programa de doctorat (d’una o diverses universitats), que vol desenvolupar un projecte en el marc d’un contracte laboral o mercantil. Aquesta menció de doctorat industrial al seu títol de doctor implica, que l’estudiant de doctorat ha de participar en un projecte d’investigació industrial o desenvolupament experimental que es desenvolupi en l’empresa, i que serà objecte de la seva tesi doctoral. A més s’ha de garantir que es dediqui a la seva Tesi una part substancial del seu temps i ha d’existir un conveni de col·laboració entre la pime, el doctorand o doctoranda i la Universitat, que reguli la seva activitat de recerca i els drets de propietat industrial que es puguin generar, comptant amb una doble supervisió, empresarial i acadèmica.

Els avantatges que proporciona per tots els actors de la Quíntuple Hèlix esmentats és enorme. Hi guanyen les pimes, els doctorands i doctorandes, la universitat i la societat, produint en molts casos solucions a reptes que també incrementen la sostenibilitat.

Per les pimes, un guany directe és la innovació competitiva, en incorporar talent altament qualificat que aplica metodologies científiques a problemes reals de l’empresa. I ho fa a mida, amb un repte concret, que sovint no té referents previs. Aquests projectes poden acabar en casos d’èxit, amb la creació de noves empreses, noves patents i models d’utilitat.

A més, l’empresa accedeix al coneixement i a les infraestructures acadèmiques de la universitat, establint vincles amb científics i grups de recerca que poden esdevenir futurs aliats estratègics. Això inclou accés a equipaments d’alt nivell, que moltes vegades la pime no es podria permetre. Un altre aspecte rellevant és que la pime també accedeix a possibles ajuts, subvencions i obté deduccions fiscals.

Els doctorands i doctorandes obtenen estabilitat laboral i un salari competitiu mentre fan el doctorat, amb una formació dual de nivell i un increment en la seva futura ocupabilitat.

Per les universitats representa una transferència del coneixement que generen molt més efectiva, així com la possibilitat de concretar sinergies amb el teixit productiu, sobre tot el basat en les pimes. El fet d’orientar l’estudiantat a reptes reals aconsegueix millorar la recerca, de manera que tingui un major impacte social i econòmic. A més, els grups de recerca obtenen finançament i l’ús de les instal·lacions de l’empresa. Les tesis també poden obtenir més fàcilment una menció internacional, en produir-se estades i mobilitat de l’estudiantat, que a més, poden trobar finançament. També s’incrementa el nombre de publicacions científiques i la creació de noves patents.

Així doncs, el Doctoral Industrial és un model on tots els agents implicats guanyen. Les pimes incrementant la innovació, el talent i la competitivitat; els doctorands i doctorandes, obtenint una carrera professional dual de qualitat i amb molt potencial d’ocupació; i les universitats, perquè aconsegueixen finançament, fan efectiva la transferència de coneixement i, a més, adquireixen molta més rellevància com motors de coneixement aplicat. La societat, en el seu conjunt, aconsegueix els beneficis d’unir la recerca acadèmica i les necessitats del teixit productiu. D’aquesta manera, el Doctorat Industrial és un instrument d’alt valor afegit, encara incipient, però amb molt potencial i recorregut.

Article publicat a PimealDia, la rebista de PIMEC el passat 07/11/25

On són les «She-os»?

La diversitat de gènere en posicions d’alta direcció és un problema crític en molts sectors econòmics, ja que impedeix que la totalitat del talent estigui a disposició de les organitzacions. Les dones s’han incorporat progressivament a tots els àmbits professionals. De fet, aquest procés s’ha produït de manera gradual i actualment moltes dones ja ocupen posicions que havien estat tradicionalment ocupades només per homes. En paral·lel, els sistemes legals també han evolucionat cap al ple reconeixement dels drets laborals de les dones per crear sistemes que avancin cap a la inclusió i promoció de la igualtat efectiva.

Tot i així, les dones segueixen estant infrarepresentades en posicions de poder i decisió a les organitzacions. Una gran varietat d’aproximacions teòriques, des de la teoria de les organitzacions, sociològiques, psicològiques i econòmiques s’han ocupat d’explicar les potencials causes i possibles solucions per revertir aquesta tendència. Considerem que per avançar, cal un marc teòric que integri aquestes perspectives per aconseguir: 1) entendre la totalitat del cicle personal, acadèmic i professional; 2) mostrar quins són els factors clau determinants al llarg d’aquest cicle; i 3) estudiar en profunditat la importància relativa de cada determinant i les seves interaccions des de la perspectiva de la dona, els altres decisors i el context. Aquesta perspectiva teòrica permet abordar el problema, complex i multicausal, de manera més completa i amb una orientació pràctica.

CONCLUSIONS:

La manca de dones en posicions de direcció general és una constant a les organitzacions i empreses. Hi ha un nombre creixent d’estudis i dades sobre la participació de les dones, cosa que fa més evident que el seu accés a les posicions de direcció no s’ha produït en condicions d’igualtat. La revisió de la literatura indica que es tracta d’un fenomen multicausal i que es pot analitzar des de diverses perspectives (principalment les que provenen de la teoria de les organitzacions, teories sociològiques, psicològiques i econòmiques). En aquest sentit, hem examinat aquestes diverses teories i les explicacions que ofereixen. Aquesta revisió ens dirigeix a tres conclusions.

La primera conclusió és que cal encarar de manera integradora aquest fenomen, des de la perspectiva de la dona directiva, i de les decisions preses per ella o altres decisors que han afectat la seva carrera professional cap a l’alta direcció. En aquest article hem enumerat les causes que s’han estat estudiant. És important entendre que potser n’hi podria haver altres, i també interaccions entre aquestes causes, la qual cosa porta a concloure que cal actualitzar les raons i seguir investigant.

La segona és que, per entendre el fenomen, cal incorporar altres aspectes de les causes potencials, com ara qui és el decisor o decisors i el context. Entendre com cadascuna de les causes es pot atribuir a una decisió de la dona o també si hi han influït terceres persones i en quina mesura hi han influït. També veure com les causes poden ser més difuses i, per tant, formen part del context del problema, on la dona o els decisors poden tenir certa influència o no, i també si aquest context és o no important a nivell de gènere. Sabem que els entorns que són neutres a nivell de gènere afavoreixen polítiques d’igualtat, però no sempre es pot incidir en aspectes del context.

Finalment concloem que entendre aquest fenomen en profunditat pot millorar les opcions professionals de les dones directives, però també de la resta de dones que volen accedir a aquestes posicions. Està demostrat que a organitzacions on les dones accedeixen als nivells de direcció general, el nombre de dones amb responsabilitat incrementa i, per tant, s’afavoreix la inclusió de dones a la resta de la jerarquia, incrementant, per tant, les opcions que en el futur accedeixi més el talent divers al capdavant de les nostres organitzacions, fet que és beneficiós per a tothom.

PARAULES CLAU: direcció; diversitat de gènere; lideratge; governança; empoderament; She-Os

Tot l’article a:

https://oikonomics.uoc.edu/divulgacio/oikonomics/ca/numero13/dossier/ncuguero-psuau.html

Oikonomics, Revista d’economia, empresa i societat
(N.º 13, maig de 2020) ISSN 2339-9546 Universitat Oberta de Catalunya
http://oikonomics.uoc.edu

Jornada de 37 hores i mitja, demagògia de franc

La demagògia acostuma a ser rendible per a qui la predica, però costosa pels qui en pateixen les conseqüències. Fent autocrítica, molt sovint no exigim profunditat en les solucions als nostres problemes, acceptant solucions simples a problemes complexos. De vegades fins i tot acceptem tenir problemes que no tenim perdent un munt d’energia a buscar-ne les solucions que no calen i, mentrestant, deixem que passin a un segon pla altres qüestions molt més urgents i rellevants.

Aquesta manera de fer política segueix la definició d’en G. Marx que deia que era “l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar-hi els remeis equivocats”. Quan observem la jornada laboral de 37 hores i mitja aquesta definició de fer política s’hi ajusta força.

Si pregunto a algú si vol treballar menys cobrant el mateix, rarament em dirà que no. Així doncs reduir la jornada sense afectació salarial és una cosa que en principi tothom trobarà bé. Ara bé, si li comento que potser perdrà la feina, perquè l’empresa on treballa no podrà assumir-ho, potser ja no ho troba tan bé.

Doncs el mateix ens passa quan, com a societat, acceptem el plantejament d’aquest tipus de polítiques, a curt termini, que senzillament busquen rèdits electorals sense pensar en les seves conseqüències en l’economia real, que es basa en les mipimes. Potser a curt termini tindrem uns treballadors satisfets i ens aplaudiran per la proposta, ara bé, si l’economia no funciona i les empreses comencen a anar malament, i fins i tot tanquen, potser aleshores ja no ens semblarà tan bé.

Quan es prenen decisions polítiques madures, el primer és entendre quins són els problemes urgents a resoldre. I, per tant, ens hauríem de fer les següents preguntes.

És un problema real el fet que els treballadors treballin massa hores? I si ho és, és un problema prioritari a resoldre immediatament? I si també ho és, quines alternatives tenim per tal de resoldre’l mentre aconseguim, alhora, millorar les condicions de la nostra economia productiva?

Les decisions es basen a saber prioritzar bé què cal resoldre i trobar possibles alternatives per resoldre-ho. I tot seguit examinar les conseqüències de cada alternativa. I una de les conseqüències més rellevants són els costos que tenen associats, a qui li tocarà assumir-los i si és just el repartiment d’aquests costos.

Per tant, ens hem de seguir fent preguntes. Qui paga aquesta disminució d’hores de feina, és a dir, sobre qui recau el cost d’aquesta millora? És justa i equilibrada aquesta demanda? I potser, abans de tot, és possible? I ho és en tots els casos, per tots els sectors i mides d’empresa? I respecte dels criteris de justícia, qui hi guanya i qui hi perd? En definitiva, entendre sobre qui recau la pressió de la mesura i la seva implementació.

Hem de demanar als nostres polítics que solucionin els reptes que ja tenim a la societat, i que impliquen ajudar les empreses a ser més productives, sostenibles i tenir una càrrega impositiva més adequada. Segurament allò que realment volen els treballadors és incrementar el seu poder adquisitiu i desenvolupar-se professionalment. I això és més probable que passi dins d’empreses més productives. I segurament això és el mateix que volen els empresaris, tenir empreses més productives i així, de manera realista, aconseguir millorar les condicions salarials dels seus treballadors.

Si algú proposés polítiques econòmiques en aquesta direcció en comptes de promocionar la dicotomia cada vegada més falsa entre empresaris i treballadors, tindríem una col·laboració sincera dins les empreses, doncs al final si demà tanquen no hi haurà ni empreses ni treballadors.

Article de Natàlia Cugueró el 16/02/25 a MónEconomia

Vols tenir salut? Fes-te autònom

L’absentisme laboral és un greu problema en general, però encara ho és més per a les micro, petites i mitjanes empreses (mipimes). Les empreses petites pateixen la manca de productivitat fruit de l’absentisme menys que les grans empreses, però les seves conseqüències són molt més greus, sent finalment els propietaris/treballadors qui n’acaben assumint els costos, econòmics i socials, moltes vegades insostenibles. És aquella conclusió a què arriben molts treballadors autònoms i empresaris quan exclamen: vols tenir salut? Doncs fes-te treballador autònom!

Els factors que expliquen les raons de l’absentisme són de la més diversa índole. Existeixen factors econòmics, socials, culturals i psicològics que poden aportar informació sobre les seves possibles causes. Tots donen informació i expliquen una part del problema. És entenent aquests factors i com incideixen en produir aquest absentisme com aconseguirem trobar fórmules (gens màgiques, per cert), per revertir-lo en la mesura del possible.

Per exemple, en situacions de bonança econòmica hi ha més absentisme que en situacions en què no hi ha aquesta bonança econòmica. A excepció de la crisi de la covid-19 on l’absentisme va incrementar tot i no donar-se la situació de bonança econòmica (tal com apunta un estudi de l’Observatori de Pimec).

Els drets laborals són per protegir els treballadors i garantir que treballen en bones condicions, també de salut. Però com tots els drets, tenen dues cares, el seu ús i el seu abús. I aquí entraríem en les possibles causes psicològiques i personals, que també creen absentisme, en alguns casos fruit d’usar aquest dret, però en d’altres, d’abusar-ne. Si en bonança econòmica les persones s’absenten més implica que les persones en circumstàncies similars de malestar no sempre decideixen absentar-se de la feina. Per tant, quan prenen una decisió, també tenen en compte aspectes macro econòmics per prendre-la. Per tant, cadascú, de forma individual hauria de preguntar-se, si en les seves condicions físiques i mentals actuals és millor anar a treballar o demanar la baixa.

Perquè aprofundint en les característiques psicològiques que afecten l’absentisme, ens trobaríem en l’altre extrem, el presentisme. El practiquen aquells treballadors que creuen que anar a treballar en males condicions de salut és mostrar una actitud responsable. Diversos estudis demostren que aquests treballadors acabaran fent la feina amb un sobreesforç que pot minvar la productivitat futura i fer-los patir el tan temut burnout (cremar-se a la feina). Així doncs, eviten un absentisme present per crear-ne un de futur molt pitjor.

I a més, si en bonança econòmica més persones s’acullen al dret d’absentar-se pot ser degut a abusar d’aquest dret, perquè no temen quedar-se sense feina, però també pot ser perquè realment no estan bé i creuen que ara és un bon moment per recuperar-se, ja que si l’empresa els fa fora, tindran opcions de trobar-ne una altra quan es recuperin. I en aquest darrer cas no hi ha abús del dret. Així les coses, no podem saber si el treballador, individualment, ha abusat d’aquest dret o no. Només podem apel·lar a la seva responsabilitat personal en el moment d’usar aquest dret. I ho podem fer aconsellant la pràctica de l’empatia com a eina per conscienciar-se en l’ús del dret.

L’empatia cap als empresaris de mipimes no s’ha fomentat massa. Simplifiquem pensant que els empresaris són aquells de “copa i puro”, que abusen dels treballadors, i per tant la legislació sempre tracta els darrers com la part “dèbil” a protegir. Quan ja s’ha comentat que els treballadors més precaris són els treballadors autònoms, que de vegades, fins i tot amb salut precària, no s’agafen la baixa. Així doncs l’empatia ha de ser un valor que vagi en les dues direccions, del treballador de la mipime cap a l’empresari i viceversa.
Per tant, fomentar valors com la responsabilitat i l’empatia ajuda a conscienciar sobre el problema de l’absentisme, entenent totes les dimensions personals, socials, culturals i econòmiques. Així doncs, cas a cas, i amb responsabilitat, es podrà anar millorant la salut laboral i la productivitat, evitant tant l’absentisme com el presentisme. I potser això pot fer entendre que en una mipime, qui en moltes ocasions té unes condicions laborals precàries és el mateix empresari.

 

Article de Natàlia Cugueró , publicat a MónEconomia

Marta Mos, el seu llegat d’emprendre en femení

Moltes anàlisis en el món econòmic i empresarial necessiten certa perspectiva. En la metodologia del cas, emprat en moltes escoles de negoci com un mètode útil d’aprenentatge en direcció d’empreses, és important trobar els casos adequats, documentar-los bé, tenir dades sobre els fets, i en molts casos entendre bé com es configura i es teixeix un cas d’èxit, fruit de moltes petites decisions en el dia a dia.

Agafar certa perspectiva va bé, i sobre tot t’ajuda a configurar el cas, i a entendre el mèrit de qui ha estat una persona pionera en crear aquella iniciativa. El cas de la Marta Mos és un cas d’emprendre en femení i fer-ho amb un èxit rotund. Es donen tots els elements dels quals es parla en direcció d’empreses. I fins i tot alguns d’addicionals que costen de trobar, i que en aquest cas hi són i cal destacar. Es dona el cas d’una persona excepcional, amb una visió de què vol i uns valors associats a com ho executa. Es dona la participació de tots els grups d’interès, de manera activa, les dansaires, les famílies i la societat, doncs la Marta promocionava espectacles benèfics perquè les dansaires compartissin la seva passió amb la gent gran de la ciutat. Es donava una cultura particular i pròpia on les ballarines sentien que participaven d’un projecte, i a més practicaven la cultura de l’esforç i la disciplina, sentint que fer-ho bé tenia valor i recompensa. Però se’n dona un encara més excepcional, perdurar en el temps.

Fa 20 anys que la Marta Mos ens va deixar. I en fa 35 que l’Acadèmia de Dansa va tancar les seves portes, en aquell edifici singular del Carrer Sant Pere de Terrassa on les dansaires van trobar-s’hi durant 40 anys. En un acte celebrat al Centre Cultural per recordar els 20 anys sense la Marta es va copsar com tot i el pas del temps, l’impacte generat per aquesta empresa terrassenca perdura. I això té molt mèrit, sobretot actualment, quan es parla dels valors de les empreses, però moltes vegades costa tant de generar-los de manera consistent. En aquest cas podem dir que aquesta empremta que ha perdurat i ha impactat a tantes generacions de dansaires ha estat possible pels valors impregnats per la Marta en el seu fer, creant aquells llaços invisibles d’afecte i pertinença que tantes empreses s’esforcen en generar i la Marta va aconseguir generar-los dia a dia i han transcendit fins avui.

Quina marca empresarial deixa aquesta empremta, perdura i teixeix les complicitats necessàries de tantes persones que durant 40 anys n’han format part, quan fa més de 35 anys que l’activitat com a tal ja no es produeix? Doncs se’n coneixen ben poques. I per tant, quan vulguem seguir recordant i transmetent qui era la Marta Mos, ara hi haurà un espai a la ciutat per a poder fer-ho. Una placeta on s’hi podrà ballar. La Marta és un referent d’emprendre amb valors, i ho és en femení, per tant, doble mèrit.

 

Natàlia Cugueró- Article publicat al El Mon

Les Start ups necessiten sistemes de control formal?

Els sistemes de control són totalment necessaris per poder tenir certa informació de l’empresa, de com s’estan utilitzant els recursos i de com s’estan assolint els objectius. Sense una mínima informació que diagnostiqui com està anant el negoci, difícilment es podran prendre decisions. Assignar responsabilitats i fer un petit organigrama de les mateixes és bàsic. Normalment això tothom ho veu clar, i els socis, que acostumen a ser els primers promotors de la idea, de manera informal ja es distribueixen les responsabilitats segons els seus perfils i preferències. Aquest fet és clau, i normalment es fa de manera informal.  Llegir més

Feliç Sant Jordi

Us desitgem una bona Diada!  Si voleu descarregar-vos aquest llibre sobre Gestió d’Empreses, escrit per la nostra sòcia la Natàlia Cugueró, cliqueu  a La_justicia_a_les_empreses

I si voleu veure el vídeo resum de la presentació, el trobareu AQUI